Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser perquè dels ulls me'n ve la poca vida que encara em resta i és pels ulls que visc adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida i en cada mot vull que s'hi senti el pes d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot i vaig i vinc per dins l'arquitectura de mi mateix, en un esforç tenaç de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Una reunión de viejos amigos me mantendrá ocupado los próximos días, que nadie me espere antes del lunes, ni siquiera os molestaré con la crónica del clásico.
El poema es de Miquel Martí i Pol, una maravilla que me ha recomendado Aina.
La foto es del nacimiento del río Cuervo (by Guso).